En una societat obsessionada amb l’etiqueta i la norma, comprendre una persona trans sembla, per a molts, una tasca impossible. Però no ho és. El que realment falta no és informació, sinó voluntat d’escoltar i d’aprendre a mirar des del cor i no des del prejudici.
“El que realment falta no és informació, sinó voluntat d’escoltar i d’aprendre a mirar des del cor i no des del prejudici”
Quan una persona trans comparteix la seva veritat, no està demanant permís per existir. Està fent un acte de coratge en un món que massa sovint li nega l’espai. Per això, acompanyar una persona trans no és qüestió d’acceptar-la com si fos una concessió: és un deure humà i ètic.
L’acompanyament com a cura i com a reparació
Acompanyar vol dir caminar al costat, no davant. No és dirigir la vida d’una altra persona, sinó estar-hi quan el món li gira l’esquena. Les persones trans hem crescut massa temps entre silencis, mirades de sospita i institucions que ens qüestionen. Per això, cada vegada que una mare, un pare, una amiga o una professional decideixen entendre abans que jutjar, estan reparant un tros de la història que ens ha fet tant de mal.
“Moltes vegades, les persones que ens envolten viuen la transició com una pèrdua. Però el que realment passa és una transformació compartida”
Moltes vegades, les persones que ens envolten viuen la transició com una pèrdua. Però el que realment passa és una transformació compartida: la persona trans troba la seva veritat, i qui l’acompanya aprèn què vol dir estimar sense condicions. No és un procés fàcil, però és profundament humà.
Començar per escoltar
La primera forma de comprensió és el silenci que escolta. Les persones trans no necessitem que ningú ens expliqui què som, sinó que ens deixin explicar-ho nosaltres. Cada història és diferent, però totes parteixen d’una mateixa necessitat: viure en coherència amb una mateixa.
“Les persones trans no necessitem que ningú ens expliqui què som, sinó que ens deixin explicar-ho nosaltres”
Els infants i adolescents trans, per exemple, no necessiten ser corregits ni qüestionats, sinó protegits i escoltats. La seva identitat no és un caprici ni una confusió: és una veritat que floreix molt abans que la societat estigui disposada a acceptar-la. Quan els adults responen amb por o burla, el que generen és dolor i culpa. Quan responen amb amor, generen vida.
El paper de les famílies i les escoles
Les famílies són la primera trinxera contra l’odi. Quan una mare o un pare diu “t’estimo, siguis com siguis”, trenquen el mur que separa el rebuig de la llibertat. Però l’amor no és només sentiment: és també responsabilitat i aprenentatge. Acompanyar implica informar-se, preguntar, buscar ajuda i no deixar que la ignorància faci mal.
“L’educació en la diversitat no és opcional: és essencial per evitar el sofriment, el bullying i les ferides que poden marcar tota una vida”
Les escoles, per la seva banda, tenen el poder i el deure de fer de la diversitat una lliçó de convivència. Un centre educatiu que protegeix els seus alumnes trans no només forma persones lliures, sinó que construeix una societat millor. L’educació en la diversitat no és opcional: és essencial per evitar el sofriment, el bullying i les ferides que poden marcar tota una vida.
El sistema de salut i la mirada burocràtica
Encara avui, moltes persones trans han de justificar la seva existència davant de metges, psicòlegs o administracions. Aquesta sospita constant és una forma de violència invisible.
“La salut ha de ser un espai de confiança, no de judici. Cap persona hauria d’haver de “convèncer” el sistema per ser reconeguda”
La salut ha de ser un espai de confiança, no de judici. Cap persona hauria d’haver de “convèncer” el sistema per ser reconeguda. L’acompanyament sanitari ha de partir del respecte, de l’escolta i de l’absència de prejudicis. Només així es pot cuidar la vida totalment.
Comprendre per transformar
Comprendre no és compartir experiències, sinó respectar-les. I aquesta comprensió no pot quedar-se en la teoria: ha d’impulsar canvis reals en les polítiques públiques, en els protocols educatius i en la cultura social.
“Cada vegada que algú diu “jo no entenc això de ser trans”, el que realment diu és “no m’he pres el temps d’escoltar””
Cada vegada que algú diu “jo no entenc això de ser trans”, el que realment diu és “no m’he pres el temps d’escoltar”. La ignorància no és una opinió, és una renúncia a la humanitat.
Acompanyar és estimar
Quan una persona trans troba algú que l’acompanya, no només guanya suport: guanya oxigen. Perquè viure en un món que et qüestiona constantment és com aprendre a respirar sota l’aigua.
“L’acompanyament no és un favor: és una manera d’estimar. I estimar, en aquest cas, és ajudar l’altre a existir amb la mateixa llibertat amb què volem existir nosaltres”
Per això, l’acompanyament no és un favor: és una manera d’estimar. I estimar, en aquest cas, és ajudar l’altre a existir amb la mateixa llibertat amb què volem existir nosaltres.
Comprendre és estimar. I estimar és, senzillament, deixar viure.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
L’Orgull que no arriba a les residències: el silenci també és discriminació
