Fer Rivas, autora de ‘Jo era un noi’. Foto: Cedida
Fer Rivas és l’autora de Jo era un noi (Angle Editorial, 2025), un llibre que explica part de la seva història familiar i personal prèvia a la transició. La classe obrera i la identitat sexual i de gènere travessen el protagonista des de la vergonya, la culpa i la incomprensió, mentre s’adona que és hereu d’un llegat vital del qual no se’n pot deslliurar sense comprendre’l i fer-hi les paus.
El 20 de setembre a les 17 hores, Fer Rivas serà a una taula rodona sobre literatura LGTBI+ a la Setmana del Llibre en Català, acompanyada per Cristina del Puerto-Peix i Mar Sifre Rigol, qui firma aquesta entrevista. A més, el 17 d’octubre Fer Rivas participarà en una taula rodona del Festival QLit.
Quan parlem d’LGTBI-fòbia sovint pensem en les agressions físiques o verbals, però no tenim en compte els contextos LGTBI-fòbics, com per exemple els comentaris o les bromes que podem sentir des de petits. Quin pes té això en el protagonista del teu llibre?
Tot el pes. Entenem com a violència tot allò que ataca la norma, no pensem que encarnar la norma sigui violent, però ho és. Des que naixem i fins que tenim la capacitat de qüestionar o sortir de la norma, l’evitem, i això és profundament violent, i no ens ho expliquen. Encarnar el cànon d’home o de dona no està exempt de moltes conseqüències, tant la violència amb el nostre cos per performar un gènere, com la relació amb el desig. Allò queer i LGTBI+ qüestiona el sistema de gènere, però també de liberalisme econòmic, que és el mateix que regula els nostres cossos. Per això en el llibre hi ha constantment una voluntat de no només parlar d’LGTBI-fòbia, sinó també de classe i d’un barri determinat.
“No pensem que encarnar la norma sigui violent, però ho és”
La classe i la identitat sexual i de gènere es creuen a Jo era un noi. Com has viscut tu la interseccionalitat?
Des de l’àmbit teòric i intel·lectual diferencien les violències, però al final una ho rep de la mateixa manera, que és que no som prou i que hi ha alguna cosa que no va bé. Sempre m’ha sorprès que a les narratives que llegia i a les pel·lícules que veia, fossin lluites separades. Les històries que parlaven de classe, no tenien protagonistes queer; i les històries LGTBI+, sovint no estaven travessades per una qüestió de classe. En el meu cas, les dues coses sempre han conviscut.
“Allò queer i LGTBI+ qüestiona el sistema de gènere, però també de liberalisme econòmic”
Quan t’adones d’això?
Quan em vaig plantejar escriure el llibre i fer un relat del meu pare —per comprendre quina era la meva manera d’entendre el món i com hi havia arribat—, la primera cosa que vaig veure és que quan tiro una generació cap enrere hi ha un bagatge de classe, de barri i d’organització social ple de violència. I del qual jo soc hereva.
“No podem lluitar contra una desigualtat, menystenint-ne una altra”
De totes maneres, hi ha qui creu —inclús des de l’esquerra— que la lluita LGTBI+ fa mal a la lluita de classes. Què en penses?
Em sorprèn aquest pensament per part de l’esquerra perquè per mi és evident que l’enemic és el mateix i que el problema ve del mateix lloc. No podem lluitar contra una desigualtat, menystenint-ne una altra. El llibre també explica com en la generació del meu avi hi havia una col·lectivitat i un sindicalisme que es traduïa en fets polítics. Quan l’esquerra deixa de ser-ho, passa de canviar el discurs de classe per un en el qual la responsabilitat és individual. I aquest és l’error.
Fer Rivas, autora de ‘Jo era un noi’. Foto: Cedida
Durant tot el llibre es respira una mena de vergonya de classe, creus que també existeix la vergonya pel que fa a la identitat sexual o de gènere?
Sí, i el que va ser més revelador per mi va ser adonar-me que la persona més LGTBI-fòbica era jo mateixa. I costa molt d’assumir i d’entendre, però som part del problema. I crec que el col·lectiu, justament perquè no revisem la nostra LGTBI-fòbia, no som conscients que reproduïm amb els nostres la violència que hem patit.
“L’única solució per sostenir la violència i refer les ferides és la col·lectivitat i poder compartir-les. Si no socialitzem les nostres ferides, no serem capaços d’entendre-les”
Per altra banda, a Jo era un noi el protagonista està molt sol i no té amb qui confiar. Quina relació té la soledat amb les persones LGTBI+?
Jo sempre dic que fins als 16 o 17 anys pensava que això només em passava a mi. Som una generació que no hem tingut referents, i el primer que jo vaig tenir —que, de fet, surt al llibre— és el Fer de Física o Química. Era el primer cop que veia una identitat sexual amb la qual llavors em sentia reflectida. Si creus que ets l’única persona a qui li passa això, no ho comparteixes, no hi és aquesta possibilitat. La soledat és un mecanisme més que té la norma per imposar-se.
“Si escric com escric, és perquè penso que la paraula és una eina per desembrossar el que vivim i el que no entenem”
Què proposes per posar-hi remei?
L’única solució per sostenir la violència i refer les ferides és la col·lectivitat i poder compartir-les. Si no socialitzem les nostres ferides, no serem capaços d’entendre-les. I les ferides entre una dona trans, una dona cis o un home gai no són tan diferents, en certa mesura, perquè totes giren al voltant del desencaix i de no ser mai prou.
“No me n’he amagat mai, la meva literatura és la meva vida i escric sobre el que em passa”
Com a lectora, ha sigut molt evident que Jo era un noi és una manera de reconciliar-se amb el passat, és així? L’escriptura t’ha servit d’alguna manera?
Crec que sí, si no, no escriuria. Penso que l’escriptura i la paraula tenen molt de poder i que les hem menystingut durant molt de temps, i només cal veure com la fa servir la ultradreta. Si escric com escric, que ho faig des del jo, és perquè penso que la paraula és una eina per desembrossar el que vivim i el que no entenem. Poder posar nom a allò que he viscut és el que m’ha permès entendre quins eren els enemics, on era el problema i saber-ho atacar. I aquest és el poder de la literatura del jo i de la mateixa experiència. No me n’he amagat mai, la meva literatura és la meva vida i escric sobre el que em passa.
Gneis: “L’il·lusionisme em va permetre performar la masculinitat a l’escenari sense tenir tanta por”
