Àfrica Alonso, autori d”Una llum tímida’. Foto: Paula Costas
Àfrica Alonso és l’autori del llibre Una llum tímida (Editorial Empúries), inspirada en l’obra de teatre del mateix títol i que també va ser escrita i protagonitzada per l’entrevistadi. Alonso s’encarrega de reconstruir amb aires de ficció la història real d’amor entre dues dones durant el franquisme.
L’obra de teatre va ser un èxit, però només se centrava en la relació de les protagonistes. La novel·la, en canvi, ha permès un treball d’investigació sobre les seves vides i les seves circumstàncies, que també es veuran reflectides en les seves pàgines.
Per qui no la conegui, quina és la història d’Una llum tímida?
És la història d’amor entre la Isabel i la Carmen. Dues mestres que van coincidir en un petit poble del País Valencià als anys 60. En el moment en el qual la família de la Carmen se n’assabenta, l’envien a un hospital per tractar-la i curar-la, que és el que feia a l’època, en ple franquisme, amb les persones homosexuals.
Com va continuar tot plegat?
Quan la Carmen surt de l’hospital, torna a buscar a la Isabel i entre elles intentaran sobreviure a les conseqüències que ha tingut l’ingrés en ella i en la seva salut mental.
La seva història pot ser la de tantes altres?
I tant, i no només per l’hospitalització de les persones homosexuals, també per com la família condiciona la nostra sexualitat, el fet d’haver de trencar amb el nucli familiar i perdre les arrels per poder viure la vida que vols. També, és clar, el tema de la salut mental. Hi ha moltes situacions que travessen el personatge que també podria ser que les visquessin o les hagin viscut persones del col·lectiu. És una història d’època que malauradament és actual.
“Vaig conèixer una alumna de les protagonistes reals d’Una llum tímida i se’m van despertar les ganes de saber més i d’escriure la novel·la”
Com et va arribar el cas?
Va ser per casualitat, vaig trobar una notícia en un diari que se centrava en el final tràgic dels personatges, a través del sensacionalisme. El que jo em vaig preguntar va ser com havien arribat a aquell punt i com s’havien enamorat. Volia explicar quina era la seva història d’amor, darrere d’aquesta narrativa que aparentment només era de dolor, el culpable del qual era l’homofòbia i el feixisme de l’època. Aquesta hipòtesi em va portar a escriure Una llum tímida, l’obra de teatre.
Va ser llavors quan vas començar a investigar?
Amb l’obra de teatre només vaig partir del que sabia i vaig escriure la història. Però després, quan vaig conèixer una alumna de les protagonistes reals —que va venir a veure Una llum tímida—, se’m van despertar les ganes de saber més i d’escriure la novel·la. He visitat el País Valencià, als llocs on he sabut que havien viscut i ha sigut quan he investigat sobre elles. De totes maneres, hi ha molta part de ficció en la novel·la.
Per tant, què hi ha diferent en el llibre en comparació de l’obra de teatre?
És una història nova. No només algunes coses són diferents. En l’obra de teatre el fil conductor és la seva història d’amor. En la novel·la, s’amplifica molt la història, aprofundeixo en les famílies, hi ha molts més personatges i molta més trama. El llibre t’ho permet perquè no tens límits.
‘Una llum tímida’ d’Africa Alonso. Foto: Editorial Empúries
Les dones lesbianes i bisexuals han estat especialment invisibilitzades al llarg de la història. Una llum tímida pretén rescatar amb la seva memòria?
Totalment, penso que les històries de dones han estat sempre obligades a quedar-se en un segon pla i no agafar el protagonisme. Fins i tot la gent que eren a prop de la Isabel i de la Carmen no es van assabentar de la seva història, perquè va passar entre les quatre parets del refugi que s’havien construït i que va acabar convertint-se en una presó. Les històries de les dones lesbianes i bisexuals no han estat mai al focus i Una llum tímida és un focus gegant al nostre passat, al final és memòria històrica del país.
Ets conscient que l’obra de teatre d’Una llum tímida ha sigut una mena de referent per moltes dones lesbianes i bisexuals.
No gaire (riu). Crec que comencem a ser-ho des de la companyia. Ho veus perquè noies i persones del col·lectiu que se l’han fet seva i que això passi és l’objectiu més gran de qualsevol autori. Penso que ens cal un temps per adonar-nos de la importància que ha tingut l’obra al llarg dels quatre anys. Deixarem de representar-la i romandrà perquè continuarà en l’imaginari del col·lectiu i crec que això és molt important.
“Les històries de les dones lesbianes i bisexuals no han estat mai al focus i Una llum tímida és un focus gegant al nostre passat, al final és memòria històrica del país”
Després de quatre anys, sents l’estima cap a l’obra?
Molt. El fet que vinguessin noies i persones del col·lectiu des de Madrid, des de València o des d’altres punts de l’Estat per veure Una llum tímida i que ara estiguessin esperant el llibre per mi és l’èxit més gran. Ara ja arriba a un públic molt més majoritari, però si això ha passat ha sigut gràcies al del col·lectiu, que han anat a veure diverses vegades la funció i han volgut saber més sobre el tema. D’alguna manera han insistit perquè l’obra es mantingui dins del món cultural.
I dins d’aquest món cultural ho han vist de la mateixa manera?
Alguna vegada col·legues del sector m’han dit que l’obra va bé perquè “el públic lèsbic és molt fidel”. Sembla que m’estiguin dient que ens empassem qualsevol cosa i això és LGTBI-fòbia. Jo, com a persona del col·lectiu, sé diferenciar quan una obra està ben feta o no independentment de si és de temàtica LGTBI+ o no. Al final, el públic ha sabut valorar la qualitat i el lloc des d’on està explicada la història.
Ara, l’obra de teatre estarà un temps sense estar en cartellera, però el llibre tot just acaba de sortir.
Em fa molt feliç que ara es publiqui la novel·la perquè la història no es perd, te la pots endur a casa. Partim dels mateixos personatges, la Isabel i la Carmen, però amb una història nova.
Consuelo García del Cid: “El franquisme i el Patronato van fer un genocidi contra les lesbianes”
