Quan el 1978 Gilbert Baker va crear la bandera de l’Arc de Sant Martí probablement no es podia imaginar fins a quin punt aquella ensenya multicolor esdevindria l’emblema universal de l’orgull i la diversitat.
La bandera original de Baker tenia vuit franges de colors associats a la vida, el sexe, l’ànima, la natura, el sol, l’art, la serenitat i la curació. Vuit colors que han anat canviant i fins i tot desapareixent per donar pas a noves versions més inclusives de la bandera. El 2017 Amber Hikes hi va afegir les franges negra i marró per representar les persones queer racialitzades, sovint víctimes d’una doble discriminació. El 2018 va ser Daniel Quasar qui hi va afegir el triangle amb els colors blau, blanc i rosa per representar el col·lectiu trans i el 2021 Valentino Vecchietti hi va afegir un cercle violeta sobre fons groc per incloure-hi les persones intersexuals.
Tots aquests canvis en la bandera han estat possibles gràcies al fet que Baker no la va patentar mai, afavorint així l’expansió del seu ús arreu del món. Volia crear un símbol per a tothom i això era clarament incompatible amb les patents. Doncs bé, han passat 46 anys des d’aquell juny de 1978 en què Baker i trenta voluntaris van confeccionar la primera bandera. Han passat 46 anys d’aquell juny i, com qui no vol la cosa, un nou mes de juny truca a la porta.
El mes de juny és el mes de l’Orgull i Barcelona s’omplirà un any més de banderes de l’Arc de Sant Martí. Les veurem, com ja és habitual, penjant de balcons i finestres. Les veurem també al transport i als edificis públics i fins i tot en la cartelleria i les xarxes socials d’empeses i grans multinacionals.
“Cal que ens preguntem si generalitzar-ne tant l’ús de la bandera de l’Orgull correm el risc de banalitzar-la, de perdre de vista el sentit primigeni que tenia”
L’extensió general d’un símbol com la bandera de l’Orgull és una magnífica notícia, però cal que ens preguntem si en generalitzar-ne tant l’ús correm el risc de banalitzar-lo, de perdre de vista el sentit primigeni que tenia, per què Baker i la seva gent van decidir que era necessari crear-lo i per què efectivament ho van fer.
Negar que la situació del col·lectiu ha millorat substancialment des d’aquell juny del 78 seria mentir. Seria absurd també no aprofitar la commemoració de l’Orgull per celebrar els avenços que de mica en mica hem anant assolint al llarg dels anys. Però no tot pot, ni ha de ser, festa. Els colors de la bandera han de representar la llum, l’alegria i la vida tant per a nosaltres que en gaudim com per a aquells que viuen en la foscor d’Estats i societats repressives.
No podem oblidar, enduts per les celebracions, que la nostra realitat no és la del món. Que hi ha molts països en què seguim sent perseguits, Estats que no respecten els drets humans més bàsics i on la societat castiga, persegueix i fins i tot mata els que, essent com nosaltres, no han tingut la sort de néixer aquí.
Gilbert Baker va morir mentre dormia l’any 2017 i va deixar per herència un símbol universal. No és poca cosa. Sapiguem veure aquest símbol com a tal. Celebrem aquest mes de juny tot el que tenim per celebrar. Reivindiquem-nos, però fem-ho mantenint la consciència del que s’ha patit i lluitat per arribar on som i del que es pateix i lluita encara arreu del món. Celebrem la diversitat que els colors de la bandera representen i seguim lluitant perquè s’imposin a la foscor dels que ens volen grisos i uniformes arreu.
Que tingueu un bon Orgull!
Joan Rodríguez, regidor de Trias per Barcelona – Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona
