A les persones que ens interessa la gerontologia social, i a les persones que formem part de la Fundació Enllaç, sovint ens esgarrifa la forma amb què es vincula el fet de fer-se gran amb la dependència. Etiquetar les persones grans com a dependents –des d’una dicotomia que ens entén a les joves com a autònomes– és quelcom que es considera un biaix –perquè no parla del conjunt– i una pràctica edatista –perquè contribueix a perpetuar encara més estereotips negatius–. Les polítiques públiques clàssiques, durant molts anys, s’han construït pensant en les persones grans únicament com a fràgils i necessitades, sense posar en valor tot el que poden aportar (sí, fins i tot les que estan jubilades, perquè hi ha una vida més enllà del “treball productiu” o d’aportar al capital!).
La interdependència, o els conceptes de dependència en sentit ampli i no en el sentit estricte en què se solen utilitzar, en canvi, no ens fan mal a les orelles. D’alguna manera, és el reconeixement que hom té la capacitat d’oferir cura a les altres persones, i hom té la necessitat de rebre-la. L’antropòloga Heike Drotbohm, apel·lant a la filosofia moral de Hannah Arendt, diu alguna cosa així com que preocupar-se pels altres, donar, però també rebre cura, pot entendre’s com una forma d’estar al món.
Des d’aquest punt de vista, no hi ha persones vulnerables i dependents per se, sinó que tots i totes som interdependents, i el constant balanceig entre les capacitats i les necessitats són una manera important de pensar com canvien les nostres vides al llarg del temps: a vegades podem més sols i a vegades menys.
“Per a les persones LGTBI+, les interdependències han estat fonamentals. La cura entre les persones LGTBI+ ens ha fet créixer, ens ha permès guanyar drets al llarg de la nostra història”
Per a les persones LGTBI+, les interdependències han estat fonamentals. Les xarxes de suport que hem construït (al voltant de la lluita per la igualtat jurídica, de la lluita contra les agressions, de la lluita antisida, de la millora del benestar social del col·lectiu…) no haguessin estat en soledat. La cura entre les persones LGTBI+ ens ha fet créixer, ens ha permès guanyar drets al llarg de la nostra història i ens protegeix i ens fa qui som encara avui. I és que aquestes xarxes són una resposta col·lectiva a un món que sovint ens ha marginalitzat, i són una mostra del poder transformador d’allò col·lectiu.
Però, com diu Judith Butler, vivim en un context en què els valors neoliberals d’autosuficiència dominen el discurs social. En el sentit que, les vulnerabilitats es veuen com a debilitats, i això fa difícil defensar la importància de les interdependències. Ara em plantejo de quina manera les persones LGTBI+ podem visibilitzar els nostres aprenentatges i no oblidar-nos d’on venim. Combatre determinats discursos implica reivindicar que la interdependència no només és inevitable, sinó també desitjable per a la construcció d’una societat cuidadora (ara bé, sempre que el treball de cura estigui democratitzat i no recaigui només en una part de la població, sostenint-se en la reproducció de desigualtats de gènere, classe, origen…).
La interdependència, des de les corresponsabilitats, és una fortalesa que ens recorda que som éssers socials, que som inherentment vulnerables i que necessitem els altres tant com els altres ens necessiten a nosaltres. Les persones LGTBI+ hem demostrat, al llarg dels anys, que aquestes reciprocitats són vitals. Ara, penso, hem de continuar visibilitzant-les i defensant-les com una part essencial dels nostres activismes.
Joan Casas Martí, Investigador predoctoral a la Universitat de Barcelona. Col·laborador de la Fundació Enllaç
