Aquests darrers jocs olímpics ens han brindat una polèmica que demostra la urgència d’educar la societat en la diversitat. Al voltant de la boxejadora Imane Khelif s’ha generat infinitat de soroll, tant a les xarxes com als mitjans de comunicació. Alguns a causa de la ignorància, d’altres amb ànim de generar polèmica i dolor. Certament, en una societat més educada en la diversitat no hi hauria hagut una repercussió mediàtica d’aquestes dimensions.
Per començar, intentem establir uns mínims no discutibles sobre l’argument. Imane khelif és d’Algèria, país on formar part del col·lectiu LGTBIQ+ pot arribar a estar penat amb la presó. Va néixer amb genitals femenins i sempre s’ha socialitzat com a dona. París 2024 no ha estat la seva primera competició important, ha participat en altres olimpíades i campionats mundials i ha perdut, tot i que això no ha generat debat.
“En una societat més educada en la diversitat no hi hauria hagut una repercussió mediàtica d’aquestes dimensions”
Diversos aspectes d’Imane Khelif han fet que sigui un objectiu dels conservadors i reaccionaris. Alguns em provoquen incomoditat només pel sol fet d’escriure’ls, però són clau per entendre l’argument. Em refereixo, per exemple, que Khelif no té un aspecte normatiu com a dona. Això pot fer que persones amb prejudicis no la percebin o, fins i tot, no l’acceptin com a dona. D’aquí deriva la recerca d’arguments, clarament falsos, per poder encaixar la boxejadora en algun lloc del seu coneixement limitat.
Molts arguments s’han llençat a l’aire. El primer va ser que Imane Khelif fos una persona trans*. Després es va filtrar la notícia que Khelif té cromosomes XY i que el seu cos produeix molta testosterona. És extraordinàriament trist veure com es fa servir l’argument de ser persona trans* per desacreditar algú, fent ressaltar una transfòbia latent a la societat. Fins i tot a països on hi ha drets LGTBIQ+ sembla que les persones del col·lectiu no puguin destacar en positiu, sempre s’han de quedar enrere. De totes maneres, Imane Khelif no és una persona trans, així que parlarem del cas en concret.
“És extraordinàriament trist veure com es fa servir l’argument de ser persona trans* per desacreditar algú, fent ressaltar una transfòbia latent a la societat”
Fer servir els cromosomes sexuals com a argument és degut, en primer lloc, al desconeixement de l’existència de persones intersexuals. Comunament, es dona la correlació genotípica/fenotípica que tots coneixem: una persona amb cromosomes sexuals XX presenta genitals femenins, mentre que una persona amb cromosomes sexuals XY presenta genitals masculins. Aquesta correlació és el més comú, però no és l’única opció. La diversitat de la naturalesa deriva que hi hagi possibilitats on una persona amb cromosomes XY desenvolupi òrgans sexuals i/o genitals femenins. A més, hi ha persones que tenen més de dos cromosomes sexuals, mostrant variacions com XXYY, XXX, XXXXY, etc. Curiosament, l’enorme varietat genètica i fenotípica sembla només generar polèmica quan afecta els cromosomes sexuals i posa en dubte el gènere de les dones.
Els cromosomes sexuals són només dos dels 46 que tenim a cadascuna de les nostres cèl·lules somàtiques. Si és veritat que en aquests dos cromosomes està codificada la informació per a molts dels caràcters sexuals primaris i secundaris, també és veritat que la informació per a altres característiques, com ara l’alçada d’una persona o la longitud de les fibres musculars, no té res a veure amb ells. És curiós que esportistes homes que puguin tenir variacions genètiques que els fa més alts, més forts o més ràpids es percebin com a pinacles de l’esport, persones excepcionals, agraciats de la fortuna, mentre que si en ser-ho és una dona doncs llavors serà que és un home emmascarat.
“Fer servir els cromosomes sexuals com a argument és degut al desconeixement de l’existència de persones intersexuals”
No s’ha discutit mai sobre producció excessiva de l’hormona del creixement que comporta l’acromegàlia d’alguns jugadors de bàsquet, atorgant-los una alçada superior als 2,2 metres. Algú ha contemplat si aquestes persones poden competir amb persones que tinguin una alçada més normativa? No hi va haver mai polèmiques sobre si un nedador amb la síndrome de Marfan, que provoca que les extremitats i els dits siguin més llargs, podia o no participar-hi. Aquest nedador va guanyar 73 medalles, rècord absolut en un atleta olímpic. Tot i això, ningú ho va acusar de tenir un avantatge. Mai no es va demanar una “explicació genètica” sobre com era possible que un ciclista tingués 27 pulsacions per minut. A les atletes és diferent, la percepció canvia, no hi ha celebració, hi ha discriminació, sospita i acusació.
Caster Semeya i Dutee Chand, dones cis amb hiperandrogenisme, produeixen més testosterona del comú que una dona cis, i per això han estat apartades de competicions. Així que ens quedem que molta testosterona en una dona és dolenta, però molta hormona del creixement en un home és bona.
“És curiós que esportistes homes que tinguin variacions genètiques que els fa més alts, més forts o més ràpids es percebin com a pinacles de l’esport, mentre que si és una dona doncs llavors serà que és un home emmascarat”
Un altre exemple seria el de l’espanyola Martínez Patiño, apartada de l’atletisme quan en una anàlisi de sang van veure que tenia el genotip XY, resultat que va provocar que fos repudiada per la federació d’atletisme. Només se li va permetre tornar quan van demostrar que tenia una variació genètica que la feia immune a l’efecte de la testosterona. Aquesta variació és la causa del seu fenotip femení i van al·legar que, de fet, estava en desavantatge respecte a la resta, ja que mai no podria dopar-se amb testosterona.
Amb aquests pocs relats podem veure com una part de la societat té una idea molt restrictiva del que és una dona. Per poder acabar amb aquestes absurditats i no exigir un expedient genètic a cada persona que competeixi hem de demanar recursos i protocols per educar les generacions futures en la plena diversitat. També perquè, més enllà de la genètica i els cromosomes, mecanismes de biologia molecular molt complexos i entrellaçats modulen els nostres fenotips, i aquest expedient genètic seria totalment insuficient.
Sara Sdelci, biomèdica i vocal de Veus Trans*, associació de famílies amb infància i joventut trans*
Laura Vila Kremer: “Darrere de l’hormonació i les intervencions a les persones intersexuals hi ha la imposició d’una heterosexualitat obligatòria”
